Ara mateix m'és del tot impossible recordar qui hi havia aquell dia a l'andana. Segurament hi havia el meu pare; potser també la padrina Engràcia, la padrina Assumpció, la senyora Rosa i, per descomptat, la meva mare. Tots semblaven tenir molt clar que havia d'agafar aquell tren. L'únic que no ho veia gens clar era jo.
Finalment, pels volts de les nou del vespre, entre uns i altres em van acabar convencent i hi vaig pujar. D'això... ja en fa una bona colla d'anys.
Durant molt temps vaig viatjar acompanyat dels meus pares, dels padrins i del meu germà. Però, com passa en tots els trajectes, el temps va anar fent la seva feina i, a poc a poc, els meus pares i els padrins van arribar a la seva estació i van baixar del tren.
Ara el meu germà i jo continuem el viatge. És cert que ho fem en vagons diferents, però cadascú envoltat de la seva família, dels seus amics i de totes aquelles persones que donen sentit al trajecte.
Al llarg dels anys he anat omplint l'equipatge de moltes coses: la família, els amics, records inesborrables, la fotografia, viatges, il·lusions, alguna decepció, molts somriures i també alguna llàgrima. En definitiva, tot allò que fa que aquest viatge hagi valgut, i continuï valent, molt la pena.
Confio que el trajecte encara s'allargui força temps. Però també sé que els trens tenen un recorregut finit i que, per una simple qüestió de cronologia, un dia em tocarà baixar a mi. Fins aleshores, però, penso continuar gaudint del paisatge, de la bona companyia i de totes les estacions que encara queden per descobrir.
Algunes de les coses que porto dins la maleta m'agradaria compartir-les amb vosaltres. D'altres, si m'ho permeteu, me les reservaré. Al cap i a la fi, tots necessitem un petit compartiment on guardar els records que només tenen sentit per a nosaltres.
Ah!, gairebé m'ho deixava. Per als qui encara no em conegueu, sóc en Pep Torres i visc a l'Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà.
I sí... sóc el més petit de la fotografia: rosset i amb els ulls blaus. Costa de creure, però hi ha proves.